[closed space]

Seguim en aquest espai.

Seguim en el siguiente enlace.

[new space] http://mandira.noblogs.org/

Sobre Noblogs: Noblogs.org es una plataforma de blogging: és un lugar virtual donde cualquiera puede abrir un blog o un sitio y conocer otras personas que comparten el mismo sueño. Lo que hace a este sitio tan peculiar, son las personas que lo escogieron sobre otras redes comerciales que ofrecen exactamente el mismo servicio (como blogspot o splinder, por nombrar unos cuantos). Noblogs.org es un proyecto iniciado por el colectivo A/I, quién ha ido proporcionando herramientas de comunicación para activistas por al menos 10 años. Ellos se reunen alrededor de esta plataforma de blogging bajo las prerrogativas de nuestro manifesto, que son, en en términos generales, nuestros objetivos: luchar y combatir por un mundo donde la justicia, libertad e igualdad de derechos sean las las piedras angulares en la vida de las personas; luchamos contra una sociedad interesada en controlarnos y en saber quienes somos, en vez de lo que pensamos o sentimos; resiste a la extendida idea de que cualquier instante de nuestra vida puede ser comercializado con dinero, o es solo un material económicamente valioso. via: http://noblogs.org/

Un cant per a Ovidi

Company nostre que estàs en la terra, en els Casals, en els Ateneus i en la gent

del nostre allargat territori que han volgut silenciar,

tot porta el teu nom, company, en la nostra terra:

el teu nom alegra la cançó,

la teua veu eixampla a l’Estellés,

el teu record encisa cada futur,

La samarreta, Perquè vull i Als companys com a himnes,

eres part de l’herència i del present,

tot el que tenim ve perquè tu hi has estat,

ens deixares tot allò que ara ens estimem,

la teua herència és el pas nostre de cada dia, company.

Les teues llargues vacances,

s’ha escampat que te’n anares de vacances

i enguany que ja fa 20 anys, fins i tot Feliu ha demanat una Festa per tu,

per nosaltres, per la pàtria de cançons i pel bressol de lluites que has enlluernat;

de prompte il·lumines el dia,

representes el trenc d’alba de la terra que compartim,

la teua mirada, les teues lletres colpejant la gesta.

De quin color serà la bandera que junts alçarem?

Roja serà la bandera que t’envolte.

Com seran les llàgrimes que et recorden?

Roges seran les llàgrimes que en els teus ulls naixen.

I com serà la llavor de les teues llargues vacances?

És roja la llavor de la teua presència.

Per això és hui que posem juntes les nostres mans per tu.

Juntes i en paral·lel junt les que tenim poc,

i unes altres més, fins tocar-te i cantar-te.

I una altra mà que tu aleshores no vas conèixer.

Ve també, Estellés i Toti Soler, hi seran els Al Tall;

Obrint Pas començarà i Paco Muñoz cantarà a Ruano,

El Diluvi et mantindrà intacte la nit sencera,

uns altres entre tants els seguiran,

vindran de Vinaròs, de Barcelona, de Palma,

d’Alacant i de València, de Xàtiva i de Lleida;

de la presó, de l’hort, de la universitat en venda,

de la terra que es defensa, dels barris feministes i de les okupes,

arribarà aquesta mà que és la teua també.

Capità, combatent, company,

la nostra boca crida que volem el pa sencer,

i el pas sincer.

On una xicoteta companya trenca el silenci,

on una figuera creix al voltant dels versos,

on una nova bandera apropa la llibertat.

Ovidi, company, segueixes en cada puny alçat.

Una altra volta entre crit i nit la teua veu ens reclama.

Una altra volta la teua samarreta ens fa bategar.

Els maleïts volien que t’oblidarem,

fosc és el seu niu com alegre és la nostra terra.

Però cap a l’esperança ens condueix la teua absència,

el cant i la llum de la teua força de treballador

mitjançant la llarga nit dels Països Catalans que amb la teua mirada miren.

Les teues lletres ens obliguen a anar més lluny,

vigiles cada batalla i celebres cada victòria,

més enllà dels pobles saquejats i les costes incendiades,

la teua veu renaix amb Xàtiva,

el teu exèrcit és ací; quatribarrada en mà

per enaltir la cultura de la terra i el treball pel sentiment,

la insistència precedeix la victòria,

el teu record és el preludi abans de ser-ho tot.

Company, una terra lliure va nàixer dels teus braços.

La nostra sang jove vinguda de la teua sang,

brollarà la terra, el treball i la cultura per al País que anem fent.

Jo vaig conèixer a Ovidi un matí llarg,

a Benimaclet, en la porta del Centre Social Terra,

company, li vaig dir, eres o no eres o qui eres?

I llegint el cartell de la manifestació del dia següent, va dir:

“Desperte cada volta que es defensa a la classe obrera”

a.s.

fumant

Ovidi Montllor, a 73 anys del seu naixement.

*Un canto para Bolívar, Pablo Neruda

Anti-fascist rally in Athens

“Em despullo d’impossibles,
i m’allunyo de la pena i del verí.
Cauré com una pedra
allà on el poder ens lliga,
que ens vol muts abans que vius.
I és necessària la resposta contra l’immobilisme,
la protesta ja és cançó.
Canto pel braç treballador,
que es vesteix de dignitat quan fa vaga i perd el sou
per conquerir el nostre futur,
per les mares i les àvies,
contra el silenci del meu temps,
per la democràcia plena
i la lluita permanent.
Mai més, enlloc, contra ningú.”

Cesk Freixas -Em pregunten per què canto-

 

Dona de l’altiplà

Dignitat en estat pur.

Filla de l’altura i del desert,

mare de la nit i del fred,

camina pacient que el treball espera,

és la dona andina, la justa i digna.

Nascuda en l’altiplà i forjada en l’esforç,

dona indígena i resistent,

treballadora que enalteix la comunitat;

bressol d’alegria i sol proper,

la dona indígena.

Comunitat atacamenya, Chile.

Comunitat atacamenya, Chile.

a.s.

Les dones del Kurdistan

Les dones del Kurdistan són d’aquest món;
combaten contra la barbàrie. De saber que no seran res si a temps no hi són defensant les seues fronteres. I és memòria dels que han construït el poble més digne sobre el món, revolucionari i transformador; allà lluny de l’horitzó, allà dalt en la serralada, allà enmig de la vall.

image

L’estat islàmic les vol fora, avança amb connivència deixant olor negra i color de mort al seu pas. Poble del Kurdistan conscient i encoratjat, defensar la pròpia agricultura, resistir pels més joves, pels nascuts i pels morts, per les mares resistents i els forjadors del poble, per la pròpia ramaderia i pel propi territori, per no trair la Història resistent, i persistent.

Silenci mediàtic per començar i qüestionable orígen d’aquesta bandera autoritària, fundamentalista i curta de mires; el nóm d’Al·là és profanat a cada mort sota el jou negre.

Ahi les tenim, per al món sencer; lluitadores de carn, valentes diàries i lluitadores per la vida: ‘a les armes!’, que ja és hora, que es veuen al fons i la nostra casa és indestriable d’aquest territori, que juntes hem erigit tot allò que som i que serem.

image

Per a tapar les vergonyes d’Occident no s’han aixecat, s’han aixecat per assumir la veu del poble, per cantar i no morir, per treballar i no fer-lo per a elits econòmiques. I acompanyaran fotografies, i cartes, banderes de color groc i somriures, plors i desgràcies, tàctica i organització, mort i massacres, record del que serà i voluntat ferma de no oblidar el que és per no batre el que fou.

Són on són, en la primera línia de combat, que diuen que darrere seu han cremat ciutats i saquejat somnis, que es crida ‘Kobani’ perquè encara viu. Diuen que les últimes notícies arribàven anunciant que els bàrbars han retrocedit, que estan preocupats i que ho veuen del color de les seues ànimes: negre.

I eixa mà tendra ara ha d’empunyar un fusil, ara eixe somriure gegant ha de concentrar-se apuntant, ara eixa dona d’aigua sap que pot caure i no tornar; i no és sorpresa veure-les lluitar, i guanyar. I somriure. I donar-se les mans. I escriure a les àvies.

image

Que ara és sempre, que sempre és encara hui.

Estat islàmic, mutació de l’odi; peste negra recorrent el món àrab;
jou a combatre, feixisme per denominació
i seguim, que tenim poble digne, antifeixista, sencer i sincer: el kurd.

image

Contra l’islamofòbia.

a.s

___

Des del 15 de setembre, dones i homes kurds, civils, membres de les Unitats de Defensa Populars (YPG) protegeixen la ciutat de Kobane de l’atac de les forces d’Estat Islàmic. No només defensen la ciutat, sinó també la seva llibertat i la de tots nosaltres: la llibertat de decidir i escollir la manera com volem viure.

Aquesta resistència que mostra les vergonyes dels poderosos del món té noms, rostres i històries personals. Per això, La Directa es permet vulnerar –amb el consentiment de les implicades– part de la intimitat d’una d’aquestes persones i publicar la carta d’una jove combatent a la seva mare solidària, perquè els seus desitjos de viure no es vegin frustrats i perquè la mare de Narin no hagi de buscar ‘la casa de la porta verda crivellada’.

(Introducció a càrrec d’Orsola Casagrande)

‘Estic bé, mare. Ahir vam celebrar el meu dinovè aniversari.

El meu amic Azad va cantar una bella cançó sobre les mares, vaig pensar en tu i això em va fer plorar. L’Azad té una veu bonica i ell també plorava mentre cantava. Troba a faltar la seva mare, a qui no veu des de fa un any.

Ahir vam atendre un amic ferit per dos trets. No s’havia adonat de la segona ferida, només m’assenyalava la primera, al pit; sagnava pel costat, el vam embenar i li vaig donar la meva sang.

Estem al costat est de Kobane, mare, només hi ha uns quilòmetres entre ells i nosaltres; podem veure les seves banderes negres; escoltem les seves comunicacions; a vegades, no entenem què diuen perquè parlen altres idiomes, però sentim que tenen por.

Som un grup de nou milicians, el més jove, Resho, és d’Afrin. Ha combatut a Tal Abyad i, després, es va incorporar al grup. L’Alan és de Qamishli, del seu millor barri; ha combatut a Sere Kaniye abans d’unir-se al grup; té unes quantes cicatrius al cos, diu que són d’Avin. El més vell es diu Dersim, és de les muntanyes de Qandil, la seva dona va ser màrtir a Diyarbakir i el va deixar amb dos nens.

Estem a una casa de la perifèria de Kobane. No sabem gairebé res dels seus antics habitants, hi ha fotos a les parets d’un senyor gran i una altra d’un jove amb un llaç negre al marc, em sembla que és un màrtir… Hi ha fotos de Qazi Mohamad, de Mulla Mustafa Barzani, d’Apo i un antic mapa otomà del Kurdistan.

Fa temps que se’ns va acabar el cafè i ens hem adonat que la vida continua essent bonica inclús sense cafè. Per ser-te sincera, mai no he pres un cafè com el teu, mare.

Estem defensant una ciutat pacífica, mai no hem atacat ningú, tot el contrari, hem acollit molts dels nostres germans sirians, ferits i desplaçats. Estem defensant una ciutat musulmana que té desenes de mesquites. La defensem de forces bàrbares.

Mare, vindré a veure’t quan aquesta guerra tan lletja que ens han imposat s’hagi acabat. Vindré amb el meu amic Dersim, que ha de retornar a Diyarbakir per reunir-se amb els seus fills. Tots trobem a faltar les nostres cases i volem tornar, però aquesta guerra no coneix el significat de l’enyorança. Potser no tornaré, mare; i si és així, estigues segura que, durant tot aquest temps, he somniat que t’abraçava, però no he tingut sort.

Si no torno, sé que un dia visitaràs Kobane i buscaràs la casa que ha estat testimoni dels meus darrers dies… És a la zona est de la ciutat, està mig destruïda, té una porta verda crivellada a trets i veuràs tres finestres. A la que dóna a l’est, hi trobaràs el meu nom escrit amb tinta roja. Darrere aquesta finestra, mare, he estat esperant, comptant els meus darrers moments mirant la llum del sol que penetra pels forats fets per les bales.

Va ser darrere aquesta finestra que l’Azad va cantar la seva bella cançó sobre les mares, la seva veu sonava bonica quan deia “et trobo a faltar, mare”.

Et trobo a faltar, mare.

La teva filla Narin.’

*Fragment de notícia de @la_directa: https://directa.cat/podem-veure-seves-banderes-negres

+ lectura: http://vrdelafuente.wordpress.com/2014/10/15/declaracion-de-la-marcha-mundial-de-las-mujeres-en-solidaridad-con-las-mujeres-kurdas-en-lucha/

image